Carrers de Barcelona

LA RECONQUESTA COMENÇA AMB ELL

2010-05-19T13:20:00.002+02:00

tagzaniapaste
BARCELONA map

Carrer d'Otger. Dedicat a Otger de Cataló.
Va del carrer Sant Adria fins a la continuacio del carrer Soldevilla.
Un carrer molt curt per un personatge tant gran.
Potser llegenda nomes pero en tot cas ell va sern qui va començar la reconquesta fent fora els moros de la nostra terra i no un tal Don Pelaio que reclament uns altres.

Otger Cataló (o Catalon) o Pare de la Pàtria, és un personatge de llegenda que amb els Nou Barons de la Fama hauria conquerit Catalunya als sarraïns. Segons algunes teories del passat, el nom de Catalunya hauria derivat del seu cognom. En tot cas les referències escrites sobre aquest personatge que han perdurat en català són del segle XV, molt anteriors a la seva època el s. VIII i deu bona part de la seva aparició i fomentació en l'ideari catalanista gràcies a l'obra dels autors de la Renaixença catalana: Víctor Balaguer, Antoni Ferrer Codina i Jacint Verdaguer.^[1]

La llegenda

Otger Cataló va sobreviure a l'escomesa sarraïna que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els guerrers cristians havien mort. Només ell en va sobreviure malferit amagat a les muntanyes del Pirineu.

Sota la protecció de la seva tenda feta amb pell de cabra, atès per l'afecte del seu gos gànguil, el qual, diàriament li llepava les ferides. Otger, a poc a poc, s'anava recuperant alimentant-se de fruites silvestres i de la llet que li facilitava una ovella. En la mesura en què s'anaven guarint les seves ferides, Otger Cataló es dedicava a esmolar les seves armes, amb el desig de tornar a guerrejar contra els invasors de Catalunya. Polia el seu escut i esmolava la seva daga.

El temps anava passant, i quan va ser arribat el dia en el qual Otger va considerar que havia ja recuperat tot el seu vigor, va agafar la seva banya de caça i la va fer ressonar profundament i prolongada, de tal manera que volà la seva ronca crida per valls i muntanyes estenent-se per tot el país, convocant els seus homes, els cristians fidels a la terra, a la lluita.

El gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, va emprendre veloç i infatigable carrera fins que va trobar el primer home, i amb els seus boixits li va fer entendre que volia que el seguís. L'home tot seguint el gos, fou conduït davant la presència d'Otger Cataló, el qual li va donar el missatge que comuniqués als senyors de la terra que el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns havia arribat. El missatger va anar a donar la notícia a les persones més principals del territori perquè agafessin les armes que tenien al seu abast.

Així, de nou llocs diferents, van acudir amb les seves hosts, els més aguerrits barons de la terra amb el deler de reconquerir els territoris. Aquests nou cavallers foren: Galceran de Cervelló, Bernat Roger d'Erill, Gispert de Ribelles, Dapifer de Montcada, Galceran de Cervera, Galceran de Pinós , Bernat d'Anglesola, Gerau d'Alemany i Hug de Mataplana, coneguts com els Nou Barons de la Fama o Els nou Cavallers de la Terra.

Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vist néixer fins alliberar-la del poder sarraí.

Els nou cavallers ajuntaren les seves espases, jurant davant l'altar de la verge negra anomenada Nostra Senyora de Montgrony on juraren complir amb lleialtat la seva paraula.

Els cavallers i Otger, van partir cap al combat, cadascú cap un lloc diferent, aconseguint la victòria més rotunda. L'únic que va tornar a quedar ferit, fou Otger Cataló, en la batalla per reconquerir Roses, l'any 735, aquesta vegada però, triomfador. Otger Cataló, abans de morir, ordenà que el seu escut portés com a ornat, el símbol del gos gànguil perquè aquest animal havia donat testimoni de lleialtat incondicional i sense fi.

Base històrica de la llegenda

La llegenda es basa en fets succeïts en tres generacions diferents. Otger coincideix amb nom i data de mort amb Otger (671-735), Arcomte de Catalanum (Châlons) (710-735), Duc d'Aquitània, qui morí a la batalla per reconquerir Roses i fou enterrat al Monestir de l'illa de Ré.

El primer cop que apareix la llegenda és a l'obra del cavaller mossèn Pere Tomic Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona^[2] escrita el 1438 i impresa el 1495.

UN ESCRIPTOR I TRADUCTOR

2010-05-01T07:44:00.001+02:00

tagzaniapaste
Bernat Metge map

Bernat Metge

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

Bernat Metge (Barcelona entre 1340 i 1346 - 1413) fou un escriptor, traductor i primer representant de l'humanisme a les lletres catalanes. És considerat un dels millors prosistes catalans, introductor de l'estil renaixentista a la literatura catalana, amb una fina intel·ligència, i una gran sornegueria.

Vida

Nasqué a l'antic carrer dels Especiers fill de l'apotecari Guillem Metge, del qual quedà orfe l'any 1359. Cinc anys després, la seva mare, Agnès, contreu matrimoni amb Ferrer Saiol funcionari de la Cancelleria Reial. Gràcies al seu padrastre va poder entrar a treballar a la Cancelleria Reial, on va fer carrera i va acabar essent el protonotari de la reina Elionor de Sicília (la tercera esposa de Pere III el Cerimoniós) Aquesta feina li exigia uns coneixements específics com per exemple: el domini de l'escriptura tant en còpia com en redacció, coneixements de llengües utilitzades per als documents importants (llatí, català i aragonès), formació bàsica en la doctrina cristiana i fins i tot fonaments del dret.

Bernat Metge va adquirir una cultura molt rica i una bona preparació professional. Per part de pare va rebre la cultura dels professionals de la salut i per part del seu padrastre va rebre una cultura totalment de lletres: gramàtica, retòrica, dialèctica, etc. Metge va llegir una quantitat considerable d'obres clàssiques i medievals que van aportar molts beneficis a la seva formació.

Més tard fou un home de confiança del rei Joan I, però posteriorment a la mort d'aquest fou processat i empresonat juntament amb d'altres funcionaris, acusat de l’assassinat del rei i fer un ús indegut de diners públics.

Obres

Inicis literaris i traduccions

Les seves primeres obres foren Llibre de Fortuna e Prudència (1381), Sermó humorístic i paròdic, i la traducció del llibre segon del poema llatí De vetula, d'Ovidi.

Bernat Metge va escriure l'any 1381 El llibre de Fortuna e Prudència, on explica el seu viatge fictici a l'illa de la Fortuna on aprèn que les desgràcies que el persegueixen són una prova de la Déu per demostrar la seva innocència i la seva virtut.

També féu la traducció de la història de Valter e Griselda, última de les novelle del Decameró, una de les obres clàssiques de la literatura medieval, si bé, Bernat Metge es va basar en la traducció llatina de Petrarca, on va ser el primer autor en traduir-lo al català, no en l'original italià de Bocac

Lo somni

La seva obra mestra fou Lo somni. redactat el 1399, poc després de sortir de la presó, on se li apareix Joan I al purgatori, vingut expressament per dir-li que seria rehabilitat pel seu germà Martí l'Humà, cosa que juntament amb d'altres passatges elogiosos pel rei i per membres de la seva família fa pensar que la intenció principal de l'obra és la recuperació del favor reial, cosa que aconseguí.

En la descripció dels inferns segueix força la descripció que n'havia fet Dante i mostra la preocupació pel Cisma d'Occident, ja que afirma que cap dels reis de la cristiandat des de l'inici del cisma ha entrat al cel per la seva responsabilitat en la seva gènesi, cosa que afectaria Pere el Cerimoniós i Joan I, que restaran al purgatori fins que el cisma s'acabi.

ESPIA CATALÀ

2010-02-07T16:34:00.000+01:00

tagzaniapaste
ali bei map

Domènec Badia i Leblich (Barcelona, 1 d'abrIl 1767 - Damasc, 1818), espia, arabista i aventurer, conegut també com Alí Bey ben Uthman al-Abbasí o Alí Bei l'Abbassí.

Badia, que mai va estudiar a la universitat, és un magnífic exemple d'un erudit de l'època il·lustrada que mostra una àmplia i sorprenent formació en coneixements molt diversos: és tan capaç d'aixecar un mapa d'una àrea geogràfica, com de descriure científicament aspectes de fauna i flora, de la vida social i religiosa, de la música, de la geologia, l'arquitectura, l'arqueologia o les tècniques militars.

La seva obra principal fou Voyages d'Ali-Bey el Abbasi en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807, editada a París el 1814.

Biografia

Nascut a Barcelona, va ser batejat a la Catedral. Als 14 anys ja ocupava un lloc de funcionari a Granada i poc després apareix com a Comptador de Guerra amb honors de comissari, però resultava evident que un esperit tan conreat no es resignaria a passar els millors anys de la seva vida darrere un escriptori. Al 1791 es casa amb Maria Berruezo, la seva entranyable "Mariquita", de la qual no se separarà excepte en les seves aventures i viatges.

Al 1793, amb 26 anys, Carles IV el va nomenar administrador de tabacs de Còrdova.

El projecte de Godoy

Domènec Badia coneix a Simón de Rojas Clemente, botànic i orientalista apassionat com ell i el convenç per participar en un projecte científico-botànic pel nord d'Àfrica.

El 7 d'abril de 1801, Badia presenta a Manuel Godoy, primer ministre del rei Carles IV, el projecte en el qual ha treballat amb Simón de Rojas. Godoy es va sentir atret pel projecte, perquè ja preveia que l'Imperi Espanyol a Amèrica acabaria per esfondrar-se i que calia buscar territoris nous i més pròxims sobre els quals estendre el domini espanyol. Àfrica quedava, en ordre de proximitat, en primer lloc. Així que Godoy, quan va examinar detingudament el projecte de Badia, es va limitar a reconduir-lo en interès de l'Estat. Godoy explica: Argumentava amb raó Badia que les diferents escales d'aquesta ruta eren recorregudes habitualment per caravanes i, si cap europeu havia aconseguit completar-les, era per la seva vestimenta i aspecte que estimulava als saquejadors bandolers. El Marroc travessava una delicada situació i calia veure de quina forma Espanya podia aprofitar-se. La missió de Badia era contactar amb el Soldà del Marroc, posar-se en contacte amb els rebels i estimular-los perquè ataquessin. Espanya, aleshores intervindria per tal d'oferir la seva protecció al Soldà.

Badia i Simón de Rojas van abandonar Madrid primer per fer-se la circumcisió a Londres i després lluint luxosos vestits àrabs. Ignorava Simón de Rojas que Godoy havia prohibit que acompanyés a Badia, ja que no era en absolut l'aventurer que es requeria per a l'operació. Badia se'l va treure del damunt avançant el viatge al Marroc i va creuar l'estret el 25 de maig de 1803. No obstant això, en aquests viatges Simón de Rojas va recollir i classificar nou volums d'herbaris i, en tornar a Espanya, els diposità al Jardí Botànic. Manuel Godoy va recompensar el seu silenci amb una assignació de 1.500 rals mensuals durant quatre anys i l'encàrrec d'un estudi sobre les produccions i la història natural del Regne de Granada.

En la correspondència que van creuar ambdós utilitzaven els seus noms musulmans. A l'efecte de l'operació, Badia va passar a dir-se i "ser"- Alí Bey el Abassi, príncep dels Abàssides, fill d'Othman Bey. Badia havia falsificat documents i genealogies escrites en àrab antic en els quals es demostrava, de manera fefaent, el seu origen i llinatge sant: era descendent de l'oncle del Profeta i, per tant, mereixia un tracte especial.

Segons afirma a les seves memòries, va instigar la rebel·lió de les tribus oposades al Soldà i va crear les condicions objectives òptimes per a una intervenció espanyola. No obstant això, el pla de Godoy va fracassar per la por del rei Carles IV, que no volia saber res de nous problemes i intervencions militars. Preocupat sols per les seves caceres, eludia afrontar qualsevol problema d'Estat. Godoy va escriure a Badia cancel·lant el projecte i aquest va començar a operar pel seu compte. Va demanar autorització al Soldà per a desplaçar-se a La Meca i aquest el va acomiadar amb llàgrimes en els ulls.

Viatge a La Meca

Mesos després, arriba al pati del temple a la Meca i besa la pedra negra de la Ka'ba, portada per l'Arcàngel Gabriel. Va fer sis voltes entorn seu i va tornar l'endemà a fer-ne set més. El relat del viatge prossegueix per altres horitzons. Damasc, El Caire, Constantinoble, Terra Santa. Cal entendre la dificultat que aquestes travessies suposen i no oblidar que Domènec Badia Leblich va ser el primer europeu que va veure i va besar la pedra negra de la Ka'ba.

Per la correspondència que va mantenir amb Godoy es coneixen les seves pretensions sobre l'Imperi Marroquí. Sembla que va intentar assumir la corona mitjançant un cop d'Estat; per a això afirmava comptar amb 3.000 combatents. No obstant això, aquest punt no consta al seu llibre de viatges.

Entre 1806 i 1814, alguns membres de l'Ordre del Sant Sepulcre, havien constatat la difícil situació en què es trobaven els religiosos que ocupaven tasques missioneres a Terra Santa. Els turcs els exigien cada vegada tributs més grans i existia un ambient generalitzat de menyspreu i marginació dels cristians del lloc. Entre els patricis que van denunciar aquesta situació figuren el Comte de Chateaubriand i el propi Alí Bei, exercint, per aquesta ocasió, de Domènec Badia. Chateaubriand i Badia van arribar a conèixer-se. En el seu Itinerari de París a Jerusalem, el famós escriptor francès esmenta a "un ric turc, viatger i astrònom anomenat Alí Bei el Abassi".

Badia es va presentar a Jerusalem i el 28 de gener de 1807 a la porta del convent dels Frares Menors; va poder entrevistar-se amb Fra Ramírez de Arellano, natural d'Ocaña, qui li va preparar una visita amb el procurador de l'Ordre. Les indagacions de Badia li van fer tenir una visió de la situació dels cristians a Terra Santa i en particular de l'Ordre del Sant Sepulcre proposant en els seus articles la defensa dels Sants Llocs i, igual que Frederic II, arribar a un enteniment amb l'autoritat musulmana.

El 9 de maig de 1808 va anar a veure a Carles IV a Baiona. Una setmana abans havien ocorregut els luctuosos successos de la insurrecció popular madrilenya contra les tropes napoleòniques. Alí Bei, tornava a ser Domènec Badia. Carles IV seguia sent el mateix de sempre, amant de la caça, apàtic, dèbil i temorós, ansiós d'evitar problemes i sobreviure com fos.

Badia es va posar al seu servei per a qualsevol gestió i fins i tot acompanyar-lo a l'exili. Carles IV va preferir dissuadir-lo de seguir la seva sort; es va limitar a dir-li que "Espanya ha passat al domini de França per un tractat" i li va recomanar que aquells brillants projectes els anés a exposar a l'Emperador.

Retorn a Espanya

De retorn a Espanya l'octubre de 1809, Josep Bonaparte el va designar Intendent General de la Província de Segòvia.

El perfil funcionarial de Badia en aquells anys respon al d'afrancesat i francmaçó. Ocuparà càrrecs de rellevància, després del seu trànsit per Segòvia, a Còrdova, Lucena i Écija. El 13 de juny de 1811 és cridat a Madrid després del seu enfrontament amb el mariscal Soult i el comte de Montarco, comissari regi per a Andalusia. Queda constància d'aquest trasllat en una notícia de "El correo de Cordoba" on s'explicita que "Ha estat cridat a una destinació més important". Aquesta destinació era la prefectura de València, càrrec del qual no va arribar a prendre possessió. El mariscal Suchet, governador de la zona, va preferir imposar als seus amics de París en un moment en què les tropes d'ocupació començaven a pensar que les coses se'ls posaven complicades i no podien confiar ni tan sols en els espanyols afrancesats. El 1813 Badia va emprendre la fugida a França amb Josep Bonaparte. Exiliat a França, va publicar un llibre amb la descripció dels seus viatges: Voyages d'Ali Bey El Abbassi en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807 (París, 1814), que va ser traduït a molts idiomes. Les seves descripcions són tan polifacètiques com ho era ell mateix. Descriuen les relacions socials, econòmiques, culturals i religioses, però també descriu la flora i la fauna i aixeca plànols de les principals ciutats.

Segon viatge

Amb la caiguda de Napoleó i la pujada al tron de Lluís XVIII, aquest va requerir la col·laboració de Domènec Badia. Poques setmanes després partia per al seu segon viatge a Orient. El rei li va atorgar el grau de Mariscal de Camp. La seva missió en partir el 1817 de París era secreta. Les seves credencials no anaven a nom de Alí Bei, sinó del pare d'aquest, Otman Bey. La raó d'això era que molts coneixien ja la veritable identitat de l'aventurer.

El 18 de genEr de 1818 va escriure des de Milà una última carta a la seva família, carta premonitòria i veritable presagi de mort: "Escrivint aquest paper, que m'ha costat algunes llàgrimes i bastant esforç, em sembla que us tinc davant dels meus ulls, que us veuen per última vegada". Una última carta arriba, per via diplomàtica des de Constantinoble el 20 de març del mateix any. A partir d'aquest moment ja no hi ha notícies seves. La versió generalment acceptada va ser que va morir assassinat prop de Damasc (Aleppo?) el 1818 o el 1822, segons altres versions. Els instigadors del seu enverinament serien els diplomàtics anglesos que haurien vist la seva missió com un intent del govern francès de guanyar influència en la zona.

Diu la llegenda que no varen acceptar enterrar-lo en una tomba islàmica en descobrir que duia una creu cristiana al pit.

Els seus viatges van ser llegits a tota Europa i van promoure la curiositat per la cultura islàmica. Va ser admirat, tot i que amb reserves, per Sir Richard Francis Burton, qui realitzà una proesa similar, i per Alexander von Humboldt.

LA DONA DE JAUME I

2009-11-26T07:44:00.003+01:00

tagzaniapaste
violant d'hongria

Carrer de Violant d'Hongria.Va des de carrer Port-bou fins al carrer dels comtes de Bell-lloc.
Dedicat a Violant d'Hongria, esposa de JaumeI.
Antigament aquest carrerb s'havia dit de Yolanda, Rolanda i Sadurni. El nom actual ve de 1943.

Violant d'Hongria

De Viquipèdia

Violant Árpád, en hongarès Árpád-házi Jolánta (Esztergom, Hongria, vers 1216 - Osca, Aragó, 9 d'octubre de 1251), fou princesa reial hongaresa i reina consort d'Aragó, de Mallorca i de València, comtessa consort de Barcelona, senyora de Montpeller i de la baronia d'Omeladès i vescomtessa de Millau(1235 - 1251). El seu nom de fonts era Andreua, que canvià més tard pel de Violant. Violant és la forma en què, en la historiografia catalana dels últims segles, ha quedat fixat el nom medieval Iolant (o Yolant). (en llatí a 20 de febrer de 1241: nos Yoles, Dei gracia regina Aragonum, Mayoricarum et Valencie, comitissa Barchinone et Urgelli et domina Montispesulani)

Violant pertanyia a la Casa reial d'Hongria (dinastia Árpád).

Genealogia simplificada de Violant d'Hongria:

Núpcies i descendència

El 1234, a proposta del papa Gregori IX, fou estipulat el seu matrimoni amb el rei Jaume I el Conqueridor. Segons s'acordà als capítols matrimonials, la núvia aportava en dot una elevada quantitat de diners, els drets a un comtat a Flandes i els territoris que els seus avis havien tingut a Nemours i Borgonya. Res de tot això no s'arribà a fer efectiu i Jaume I li assignà la senyoria de Montpeller, la baronia d'Omeladès i el vescomtat de Millau per al manteniment de la seva casa.

El casament, que causà una gran sensació a Europa, fou celebrat el 8 de setembre de 1235 a la catedral de Barcelona.

Violant fou la segona esposa del monarca catalanoaragonès, amb el qual tingué nou o deu fills:

la infanta Violant d'Aragó (vers 1236-1300), casada el 1248 amb el futur Alfons X de Castella.
la infanta Constança d'Aragó (1239-vers 1275), casada el 1256 amb l'infant Joan Manuel de Castella.
la infanta Sança d'Aragó (? - després de 1275), que morí a Jerusalem durant un pelegrinatge a Terra Santa.
Pere II el Gran (1240-1285), rei d'Aragó i València i comte de Barcelona.
Jaume II de Mallorca (1243-1311), rei de Mallorca.
la infanta Elisabet d'Aragó (1247-1271), casada el 1262 amb el futur Felip III de França.
l'infant Sanç d'Aragó (vers 1248-1275), arquebisbe de Toledo.
la infanta Maria d'Aragó (1248-1267), que fou monja.
l'infant Ferran d'Aragó (1248-1251), mort prematurament als tres anys d'edat.
la infanta Elionor d'Aragó (1251-?), morta prematurament (no recollida per molts autors).

Activitat pública

Violant fou una dona de talent i de caràcter. Al costat de Jaume I, tingué un important paper en la política de la Corona d'Aragó. Fou un dels consellers més valuosos del rei, sobre el qual exercí una forta influència malgrat les amants que aquest no deixà de tenir durant el seu matrimoni.

Intervingué decisivament en acords internacionals tan importants com el tractat d'Almirra amb Castella (1244), en les condicions signades amb Zayyan ibn Mardanix per a la rendició de la ciutat de València, en la qual entrà triomfalment amb el seu espòs el 9 d'octubre de 1238, i en les diferents versions dels primers testaments de Jaume I. En les projectades particions del regne, intentà sempre afavorir els fills propis i enemistar el monarca amb l'infant primogènit Alfons, fill del primer matrimoni del Conqueridor amb Elionor de Castella.

Mort i enterrament

Violant morí de febres al santuari de Salas, prop d'Osca, el 1251. Probablement, les hi havia encomanat el seu fill menor, l'infant Ferran, el qual havia vetllat fins que morí.

Escollí sepultura al monestir de Vallbona de les Monges, del qual fou benefactora. El seu monument funerari, adossat al mur de la dreta del presbiteri, és d'una gran sobrietat. El sepulcre, alçat sobre dues pilastres decorades amb sengles creus patades d'or inscrites en cercles de gules, té la caixa de pedra rogenca i la coberta, a dues vessants, de pedra blanca. Les úniques ornamentacions són una creu patada al centre de la coberta, de les mateixes característiques que les de les pilastres però més gran i sense color, i tres escuts amb les armes reials del seu espòs al lateral visible i als dos extrems de la caixa.

Les despulles de la reina foren traslladades a aquest sepulcre l'any 1275, tal com indica una inscripció al lateral visible de la caixa (Fuit translata donna | Violans regina | Aragonum | anno 1276). Violant és l'únic membre de la dinastia Árpád les restes del qual romanen inviolades.

L'any 2002 el govern d'Hongria finançà la restauració del seu sepulcre amb 12.000 euros, però la comunitat monàstica denegà l'autorització per estudiar-ne l'interior.

Posteritat

Té carrers dedicats, a partir del segle XIX, a Barcelona, Saragossa i a diferents ciutats dels països de l'antiga Corona d'Aragó.

Segons la llegenda romàntica, les fruites i verdures confitades que formen part del regal típic de la Mocadorada de Sant Donís, celebrada anualment a València per l'aniversari de la conquesta, tenen el seu origen en les fruites i hortalisses que els musulmans valencians van oferir a Jaume i Violant quan els rendiren la ciutat.

Els Gegants de Barcelona Ciutat reprodueixen les figures de Violant i Jaume I. La reina constitueix també un dels personatges principals de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta de Castelló de la Plana.

ALCALDE DE BARCELONA MANEL GIRONA

2009-11-22T12:28:00.002+01:00

tagzaniapaste
Manel Girona map
Passeig Manel Girona. Va des de Plaça Prat de la Riba fins a Avgd.
Pedralbes. Dedicat a Manel Girona i agrafel. Banquer i politic, va ser alcalde de Barcelona. Antigament aquest carrer era la carretera de Guell.

Manuel Girona i Agrafel ( Tàrrega, 1818 - Barcelona, 1905), banquer i polític.

Fill de banquer, va començar dirigint l'empresa familiar que va ampliar per a realitzar operacions de crèdit.

Va ser el fundador i director del primer banc privat espanyol, el Banc de Barcelona, l'any 1844.

Gran empresari es va dedicar també a la construcció , com el Canal d'Urgell, va fundar la companyia General de Tabacs de Filipines amb el Marquès de Comillas etc.

Va comprar en l'any 1897 la Baronia de Eramprunyà, amb la qual cosa va ser amo del castell de Castelldefels i de l'església de Santa Maria del Castell que estava dintre del recinte del castell. Es va encarregar de la seva reconstrucció així com de la construcció d'una nova parròquia per a la població. L'ajuntament de Castelldefels va comprar el castell als seus descendents l'any 1988.

Amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, va donar una gran quantitat per a poder acabar la façana i el cimbori de la catedral de Barcelona. Al claustre d'aquest temple es troba el mausoleu-capella de la família Girona.

L'any 1876 el govern de la Restauració el va nomenar alcalde de Barcelona, va ser diputat de la Seu d'Urgell, senador i senador vitalici pel Partit Liberal Conservador.

El 1924 l'ajuntament de Barcelona li dedicà un carrer entre Sarrià i les Corts, el Passeig de Manuel Girona, que encara duu el mateix nom.

Viquipedia

PRESIDENT DE LA GENERALITAT

2009-11-12T15:53:00.002+01:00

tagzaniapaste
pau claris map

Carrer Pau Claris. Eixample. Va des de Corsega fins a Pl. Catalunya. Dedicat a Pau Claris, eclesiastic, politic i President de la Generalitat. Abans el carrer s'havia dit Via Laietana.

Barcelona, 1586 - Barcelona, 1641

Polític i eclesiàstic.

D'una família d'homes de lleis originària de Berga, es doctorà en dret canònic i civil.

Nomenat canonge de la seu d'Urgell (1612), inicià la seva vida pública com a defensor dels privilegis eclesiàstics.

Prengué part, com a síndic del capítol, a les corts de Barcelona del 1626 —fou un dels constitucioners— i hi secundà el canonge de Vic, Enric d'Alemany, i els síndics dels altres capítols catedrals en llur actitud intransigent davant la demanda reial de 16 000 homes per a la guerra.

El 1627 —fixada ja la seva residència a Barcelona— fou nomenat visitador de la generalitat.

Síndic del seu capítol a les corts de Barcelona del 1632, hi defensà els drets patrimonials de la seva església. S'oposà a les pretensions del rei de cobrament del delme sobre els eclesiàstics.

Mantingué la seva actitud en els anys següents, i hom el relacionà amb els incidents armats que el conflicte originà a Vic, Girona i la Seu d'Urgell (1634-36); encapçalà l'oposició al nou bisbe de la Seu, Pau Duran, reialista fervent, que intentà d'imposar per la força el cobrament dels delmes.

Al juliol del 1638, davant l'agreujament de la situació política, fou elegit president de la generalitat per al trienni 1638-41 (el seu germà Francesc fou elegit conseller segon el mateix any).

En començar el seu mandat aconseguí l'acord d'actuació amb el municipi barceloní; s'enfrontà aviat, però, amb les autoritats reials a conseqüència del saqueig de Palafrugell (juliol del 1638) pels terços del rei, i de les acusacions de contraban fetes contra la generalitat.

La crisi s'intensificà, a la primavera del 1639, amb la invasió francesa del Rosselló i la consegüent rendició de Salses, i culminà amb l'empresonament del diputat militar Francesc de Tamarit.

El jutge del Breu Apostòlic obrí també informació sobre Claris, acusat d'intervenció en els aldarulls contra els soldats, però no el pogué condemnar per manca de proves. La gravetat dels incidents posteriors —mort de l'algutzir Joan Miquel Mont-rodon a Santa Coloma de Farners, incendi de l'església de Riudarenes i entrada a Barcelona de cinc-cents pagesos (22 de maig de 1640) amb l'intent d'alliberar Francesc de Tamarit, que culminà amb el Corpus de Sang (7 de juny de 1640)— desencadenaren la ruptura definitiva entre la generalitat i el govern del comte duc d'Olivares.

La imminent invasió castellana obligà Pau Claris a cercar ajuda militar a França: les converses iniciades pel seu nebot Francesc Vilaplana acabaren amb la firma a Barcelona (12 de desembre de 1640) d'un pacte d'ajuda militar i, posteriorment (16 de gener de 1641), amb la proclamació de la República Catalana sota la protecció de França.

La forma de república no arribà, però, a ésser concretada: davant l'imminent perill de setge de Barcelona per l'exèrcit del marquès de Los Vélez, Pau Claris, en nom del Principat, hagué de reconèixer Lluís XIII de França com a comte de Barcelona. L'exèrcit francocatalà derrotà totalment les tropes castellanes a Montjuïc (26 de gener de 1641).

Pau Claris morí sobtadament un mes després de la victòria. Francesc Fontanella, conseller en cap fins poc temps abans de la batalla de Montjuïc i gran amic de Pau Claris, li dedicà un calorós homenatge.

Enciclopedia Catalana

UN ECLESIASTIC

2009-11-05T16:13:00.003+01:00

tagzaniapaste
balmes map
Carrer Balmes. Eixample, Sarria-Sant Gervasi. Va des de la Plaça Kennedy fins al carrer Pelai.
Dedicat a Jaume Balmes i Urpia.Eclesiàstic, filòsof, polític i escriptor.
Curiosament, un dels pocs carrers del Eixemple que no te arbres a la vorera.

Jaume Llucià Balmes i Urpià (Vic, 28 d'agost de 1810 - Vic, 9 de juliol de 1848) fou un filòsof i teòleg català.

És un del personatges més coneguts de Catalunya, a quasi totes les poblacions hi ha un carrer que porta el seu nom, però les seves obres i aportacions són més desconegudes ara que durant la seva època.

Estudià al Seminari de Vic, i es va doctorar en teologia a la Universitat de Cervera l'any 1834. Es va instal·lar a Barcelona on dirigí la revista La Sociedad i publicà "Consideracions polítiques sobre la situació" amb gran èxit. Viatjà per Anglaterra i França. L'any 1845 es traslladà a Madrid on fundà el diari «El Pensamiento de la Nación». Va veure amb escepticisme les possibilitats de triomf de les reivindicacions nacionals catalanes. Morí de tuberculosi l'any 1848. Està enterrat al claustre de la Catedral de Vic.

MUNTANER CRONISTA I MILITAR

2009-11-01T02:12:00.002+01:00

tagzaniapaste
Muntaner map

Carrer Muntaner. Eixample, Sarria Sant Gervasi.
Va des de el Passeig Bonanova fins a la Pl. Goya.
Dedicat a ramon Muntaner, militar i cronista, gracies a ell tenim moltisimes dades d'aquells temps.

Ramon Muntaner(Peralada 1265 – Eivissa 1336) fou un militar, administrador, polític i cronista català, ciutadà de VAlencia i ciutadà de Mallorca.

Era fill de Joan Muntaner i d'una dama de l'aristocràcia militar catalana pertanyent al llinatge Sesfabregues.

Es 1311 sortí de Gerba i anà a Valencia per casar-se amb Valençona Castell l, pubilla de l’Alqueria de Xilvella. D'aquest matrimoni nasqueren:

Martí Muntaner
Macari Muntaner
Caterina Muntaner

L'any 1271, quan tan sols comptava 6 anys, presencià la reunió celebrada al feu del seu pare a Peralada entre el rei Jaume I i el rei Alfons X de CAstella, qui anava acompanyat de la seva muller Violant D’Arago, filla de Jaume I. El 1276, a l'edat d'11 anys, formà part del seguici de Roger de Lluria que acompanyà l'infant Pere d’Arago a França. A finals del 1281, a l'edat 16 anys, es trobava a Montpellier , potser al servei del rei Jaume II de Mallorca.

Després del 1285, havent complert els 20 anys, ja no tornà a Peralada; el feu del seu pare i tota Peralada fou cremada quan els almogàvers evacuaren la vila el juny swl 1285 durant la Croada contra la corona d’Arago

Durant la Guerra de Sicilia i a partir de l'abril del 1286, a l'edat de 21 anys, sembla que formà part de l'estol de Roger de Llúria, anant i tornant de València amb el botí capturat a les posicions enemigues.

El 1287 va participar en la Conquesta de Menorca, on el devien acollir els seus cosins Joan, Pere i Jaume Muntaner, fills d'un oncle seu que havia participat en la colonització de l'illa després Conquesta de Mallorca en temps de Jaume I d'Aragó. El 13 d'abril de 1298 es documenta la seva estada a València i a partir del 1298 esdevingué ciutadà de Mallorca.

El 1300 participà en el setge de Messina, on s'encarregà de la defensa d'un sector de Messina. En aquest període fou procurador general de Roger de Flor a Sicília i la seva presència a l'illa està documentada fins el final de la Guerra de Sicília amb la signatura de la Pau de Caltabellotta, l'agost del 1302.

Arran de la seva coneixença amb Roger de Flor, acceptà la seva proposta de formar part de la Companyia Catalana d'Orient i n'esdevingué Mestre Racional, partint cap a Constantinoble l'agost del 1303, quan comptava 38 anys. Es distinguí en el Setge de Gal·lípoli. El 1307 es mostrà partidari del cabdillatge de l'infant Ferran de Mallorca, però les desavinences amb Bernat de Rocafort l'inclinaren a abandonar la Companyia amb els partidaris de l'infant Ferran. Anà amb aquest a Tassos, Halmyros, Scopelos i el Negroponte, on fou fet presoner pels venecians.

Els venecians l'alliberaren i el retornaren a la Companyia, on fou rebut amb grans demostracions d'afecte. Retornà al Negrepont i visità l'infant Ferran de Mallorca que encara restava presoner a Tebes. Seguidament es dirigí a la cort del rei Frederic II de Sicília, resseguint la costa de Grècia fins a Corfú, i travessant el golf de Tàrent per arribar a Messina, des d'on seguí fins a Castronuovo. Després de la reunió amb Frederic anà a Calàbria i finalment a Catalunya.

A mintjans del 1309, a l'edat de 44 anys, el rei Frederic II de Sicília li encomanà la comanda del govern de les illes de Gerba i els Quèrquens, govern que exercí fins el 1315. Tant sols sortí de l'illa el 1311 per desposar-se a València amb la seva muller, Valençonl, amb qui retornà a Gerba.

El 1315 se li encomanà la missió de portar el futur rei Jaume III de Mallorca, fill de l'infant Ferran de Mallorca (que morí a la Batalla de Manolada l'any següent) i d'Isabel de Sabran (morta a l'edat de 15 anys durant el part), des de Catània fins a Perpinyà, per tal d'entregar-lo al seus avis, el rei Jaume II de Mallorca i

S'establí a València on féu de procurador de Bernat de Sarrià fins el 1320. El 1322 escriví el seu Sermó, en vers provençal, amb la finalitat d'ésser cantat amb la tonada de la cançó de gesta francesa Gui de Nanteuil; en el Sermó donava consells per a la preparació de la conquesta de Sardenya. El 1324 participà en l'organització de la part valenciana de la conquesta.

La Crònica

Còdex del segle XIV de la Crònica de Ramon Muntaner a la Biblioteca de El Escorial

El 15 de maig del 1325, a la seva Alqueria de Xirivella, inicià la redacció de la seva Crònica, que finalitzà tres anys després. Va escriure la seva Crònica, que comprèn des de la concepció de Jaume I el Conqueridor (1207) fins la coronació d'Alfons IV d'Aragó (1328). Muntaner va escriure la Crònica en poc més de tres anys. Està escrita en primera persona, utilitzant un estil senzill, sense massa retòrica. Gràcies a la seva condició de soldat, Muntaner va presenciar alguns dels fets que relata, una cosa inusual en altres cronistes. Carregada de dades històriques, la Crònica de Ramon Muntaner s'ha convertit en un element imprescindible per a analitzar aquest període de la historia de la Corona d'Aragó.

Durant aquest període de temps es dedicà al comerç de draperia i fou escollit jurat de la ciutat de València, assistint com a tal a les festes per la coronació d'Alfons el Benigne el 1328 a Saragossa. El 12 de juny de 1329, a València estant, féu testament

Després del 1329 anà a Mallorca, on el seu fill gran fou nomenat escuder del rei Jaume III de Mallorca així com el seu segon fill entrà al servei del rei. El 1330 participà en les Corts del Regne de Mallorca i participà en la preparació de la Guerra contra Granada. El 1331 fou reelegit jurat i amb la seva muller i la seva filla es traslladaren a Mallorca el 1332, on el rei Jaume III de Mallorca el nomenà camarlenc i batlle d'Eivissa. Morí en exercici d'aquest últim càrrec.

Fou enterrat a l'Església del Convent dels Domincs d'Eivissa, per bé que les seves despulles foren traslladades a València

UN MOLT TRASCENDENT A L'HISTORIA DE CATALUNYA

2009-10-29T05:20:00.004+01:00

tagzaniapaste
Compte Borrell map

Carrer del compte Borrell. Eixemple. Va des de Av.Josep Terradelles fins a Avd Paralel.
Dedicat a Borrell II de Barcelona. Primer en proclamar l'independecia dels territoris Catalans.

?, a 934 - Urgell, 992

Borrell II ( 927 – 992) va ser Compte de Barcelona, Girona i Osona (947 – 992) i Compte d’Urgell (948 – 992)

Fill de Sunyer I i de la seva segona muller Riquilda de Tolosa.

L'any 947, en retirar-se el seu pare a la vida monacal, va accedir al govern dels comtats de Barcelona, Girona i Osona. Fins al 966 va compartir aquesta tasca amb el seu germà MiroI. El 948va heretar el Comptat d’Urgell en morir el seu oncle Sunifred II.

Al contrari que el seu pare, va ser un comte molt més diplomàtic que no pas militar. Va procurar mantenir sempre relacions cordials amb els seus dos poderosos veïns: els Francs, al nord i els Musulmans al sud. Va intercanviar ambaixades amb Còrdova (centre del poder musulmà) i signà un tractat de pau amb el Califa Al-Hakam II.

També va mantenir una bona relació amb el Papat . El 970 va viatjar a Roma per intentar reorganitzar l'administració religiosa catalana i restaurar l'Arquebisbat de Tarragona.

Va ser un protector de les ciències i la cultura. Invità el famós monjo Gerbert d’Orlhac, que uns anys més tard arribaria a Papa amb el nom de Silvestre II, a residir al comtat, perquè ampliés estudis.

Malgrat tots aquests esforços, sota el seu mandat els territoris de la Marca Hispana van sofrir un greu atac del cabdill musulmà Almansor o Al-Mansur, el qual va arrasar Barcelona el 985 en una important ràtzia. La ciutat va ser destruïda i saquejada i molts dels seus ciutadans van ser fets presoners.

Les peticions d'ajuda del comte Borrell van ser ignorades pel rei franc Lotari I de França que en aquells moments s'enfrontava als seus propis problemes al Comtat de Verdum. Com a conseqüència d'això i com a resultat d'un creixent desarrelament dels comtes barcelonins respecte als seus antics senyors, el 988 Borrell II es va negar a renovar el pacte de vassallatge amb el nou rei francès, Hug Capet, i va instaurar la independència de fet dels territoris sota el seu poder.

Viquipedia

BERNAT DE ROCAFORT

2009-10-26T16:23:00.003+01:00

tagzaniapaste
Rocafort map

Carrer de Rocafort. Eixample. Va des de l'avinguda Josep Terradelles fins al Paralel.

Dedicat a Bernat de Rocafort

? - Aversa, Campània, 1309

Guerrer. Feudatari del rei Frederic II de Sicília a Calàbria, per la pau de Caltabellotta cedí els seus castells al rei Robert I de Nàpols, però exigí una forta indemnització i es guanyà l'antipatia d'aquest (1302).

Al davant de mil almogàvers i mil dos-cents homes a cavall, en dues galeres, es traslladà a Orient. Ramon Muntaner els anà a rebre a Ania i passaren a Efes.

Roger de Flor el nomenà senescal de la host i el prometé amb la seva filla. Combaté valerosament els turcs a la batalla del Taurus i arribà entre els altres catalans a la Porta de Cilícia (1304).

Assassinats Roger i l'almirall Ferran d'Aunés i empresonat, a Gènova, Berenguer d'Entença, Rocafort esdevingué pràcticament el cap de la Companyia catalana (1305).

Durant dos anys romangueren a Gal·lípoli, defensant-se dels bizantins i derrotant els búlgars. En retornar Entença es trencà la unitat militar: Rocafort no reconeixia el seu cabdillatge, com d'ell no feia cas Ferran Eiximenis d'Arenós. La major part de la Companyia seguí Rocafort, el qual col·laborà en la defensa de Constantinoble contra els búlgars, mentre aquests li oferien per muller la germana de llur tsar.

Arribat Ferran de Mallorca, Rocafort no l'acceptà com a representant de Frederic de Sicília; però Ferran mantingué la seva fidelitat i preferí d'abandonar la Companyia, la qual emprengué una campanya a Macedònia. Rocafort i els seus saquejaren Nestos. Per un malentès, durant la batalla caigué Entença a mans d'un germà i un oncle de Rocafort (1307).

Arenós passà al servei d'Andrònic i Rocafort es trobà de fet com a únic cap de la Companyia. No podent comptar amb la sobirania de l'infant Ferran, escollí la de Carles de Valois, emperador titular de Constantinoble, benvista de Jaume II, i prestà homenatge al seu vicari general Thibault de Chepoy, a Cassàndria. Junts combateren durant dos anys més, amb el projecte de conquerir el mont Athos i Salònica, on Rocafort pensava ésser coronat rei. No ho aconseguiren, com també fracassà el seu projectat matrimoni amb Joana de Brienne, germanastra de Guiu II d'Atenes.

Era ambiciós, però fou encara més odiat per la seva tirania. Chepoy, d'acord amb els altres caps de la Companyia, damunt la qual exercia l'autoritat efectiva, detingué Rocafort i el seu germà Asbert i els envià a Nàpols. El rei Robert, que no havia oblidat l'afer dels castells de Calàbria, els tancà al castell d'Aversa, on moriren de fam.

Enciclopedia catalana

ESTAR AL LLOC ADEQUAT

2009-10-22T02:04:00.002+02:00

tagzaniapaste
Sepulveda map
Carrer de Sepulveda. Va des de la Plaça Goya fins al Paralel.Es a l' Eixample i era el carrer O del Pla Cerda.
Dedicat a Francisco Sepulveda i Ramos

Aquest carrer, molta gent creu que esta dedicat al poble de Segòvia anomenat Sepúlveda, doncs no. En Sepúlveda era un home. Un home que va estar en el moment precís al lloc precís.

Era un home nascut a Salamanca el 1819 i va ser Governador de diferents províncies. Entre elles Teruel, Alacant, Còrdova i Zamora.

A Barcelona només va estar un any de Governador. Totes les seves biografies destaquen quan va ser governador de Teruel. Aquí a Barcelona se l’hi reconeix el fet de promulgar una llei per ordenar la prostitució i el seu higiene, ja que la sífilis estava fent estragos a la població.

Però per aquesta llei un carrer??? Nooo, aquest home era el governador de Barcelona quan es va obrir l’eixample i per aixo te un carrer dedicat a ell, un dels mes cèntrics a mes.

Ja es ben cert, estar al lloc adequat al moment precís.

AQUEST PERQUE??

2009-10-19T17:16:00.003+02:00

tagzaniapaste
CRISTOBAL DE MOURA map
Carrer que va des de Selva de Mar a Prim. Despres continua per Sant Adria. Es al barri de Sant Marti. Antigament anomenat Carrer Vilanova.
Dedicat al Virrei de Portugal.

Aquest carrer no entenc el perque del nom. Aquest senyor era Marques de Castel- Rodrigo i mes endavant Virrei de Portugal.Nascut a Portugal, es va establir a Espanya l'any 1554.
El seu gran exit va ser negociar perque Portugal pertanyes a la corona de Castella.
No te res a veure amb Catalunya ni amb Barcelona i molt menys amb Sant Adria del Besos. No ho entenc.

PASSEIG LLUIS COMPANYS

2009-10-15T08:26:00.003+02:00

tagzaniapaste
Passeig President Companys map
Passeig entre Ciutat Vella i l'Eixample. Dedicat a Lluis Companys, el President Martir.
Va des de Psg St Joan fins a Psg Pujades, davant el Parc de la Ciutadella.
Anteriorment s'havia dit Salon de Victor Pradera, Fermin Galan, Salon de San Juan, era el num 35 del Pla Cerda.

Lluís Companys i Jover (El Tarros, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 - Barcelona,15 d'Octubre de 1940) fou un polític Català. Primer President del Parlament de Catalunya(1932-1933),Ministre del Govern Espanyol (2on.semestre 1933) i President de la Generalitat(1934-1940) durant la Segona Republica Espanyola. És l'únic president democràtic d'Europa assassinat i l'estat espanyol setanta anys després encara no ha anul·lat el consell de guerra que va dictar-ne l'afusellament.

Nascut en una família pagesa amb arrels nobiliàries, va ser el segon germà de vuit. Després d'acabar el batxillerat ben jove, es traslladà a Barcelona, hi estudià dret a la Universitat. Ja atret per la política, l'any 1900 fundà a la universitat l'Associació Escolar Republicana i és militant de la Unio Republicana. Companys està influït per les idees republicanes, catalanistes i socials, en el marc sociopolític de la crisi de la Restauració Borbònica i optà per la participació en la vida política del país. Després dels Cu-Cut, participà en la creació de Solidaritat Catalana i, quan aquesta es disgregà, Companys s'adherí a la Unio Federal Nacionalista Republicana, arribant a ser president de la secció política en 1910.

Paral·lelament a la seva activitat professional d'advocat laboralista de sindicalistes, col·laborà amb diaris republicans com La Aurora i anys més tard a La Barricada. Entra a formar part del Partido Reformista de Melequiades Alvarez i escriu en l'òrgan del partit,La Publicidad amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Coromines.

Perd les eleccions municipals del 1913, es produeix la crisi del reformisme i Companys deixa "La Publicidad".

Després d'una breu militància al Bloc Republicà Autonomista col·laborant com a redactor dels quatre números de La Barricada, òrgan de difussió del partit, constituí conjuntament amb Francesc Layret, Marcel.li Domingo i Josep Mestres el Partit Republica Català, l'abril del 1917.

Col·laborà en la publicació La Lucha, òrgan del nou partit en representació del qual fou elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona.

Treballa per una intervenció positiva del Govern als conflictes d'obrers, la qual cosa el situà en el punt de mira de Severiano Martinez Anido ,essent detingut el novembre del 1920 juntament amb d'altres sindicalistes com Salvador Seguí i Martí Barrera fins a un total de trenta-sis persones; deportat Companys al castell de la Mola (Mao) i quan Francesc Layret es disposava a assumir-ne la defensa com a advocat aquest fou assassinat. Companys és posat en llibertat a l'haver estat elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català, ocupant l'escó de l'assassinat Francesc Layret.

Fou un dels fundadors de la Unio de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya i el 15 d'Octbre de 1922 passà a dirigir el setmanari La Terra. Revista Popular Agrària que era l'òrgan de la Unió.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, es concentrà en l'activitat d'advocat assessor de la Unió de Rabassaires, i, des del 1928, formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Entre 1928 i 1929 , s'implicà en la conspiració per enderrocar la dictadura del libreconservador i expresident del Govern Espanyol, Sanchez Guerra, que fou un rotund fracàs i que causà un nou empresonament.En octubre del 1930 fou de nou empresonat per denunciar el maltractament a Macià, exiliat per la dictadura.

Pel març del 1931 participà en la Conferència d'Esquerres, a partir de la qual es formà Esquerra Republicana de Catalunya.

Elegit el 12 d'Abril de 1931 regidor de l'Ajuntament de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya. Entrà a l'Ajuntament el 14 d'Abril acompanyat d' Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez Domingo, prengué possessió i des del balcó proclamà la República espanyola a Catalunya. Nomenat, provisionalment, governador civil de Barcelona.

Pel juny del 1931 va ésser elegit diputat a Corts per la província de Barcelona; intervingué activament en les discussions, pel setembre del 1931, del projecte de constitució de la Republica Espanyola; votà a favor del vot femeni, per l'octubre del 1931; va esdevenir, el gener del 1932 , vicepresident de l'Assemblea de la Generalitat i President provisional, en substitució de Jaume Carner r. En novembre del 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, i primer President del Parlament.

Un cop hagué dimitit el càrrec de President del Parlament de Catalunya, fou, des del juny al novembre del 1933, Ministre de Marina amb el govern Azaña.

En les eleccions legislatives del novembre del 1933 va ésser elegit Diputat per la ciutat de Barcelona.

Amb la mort sobtada de Francesc Macià i Llussà, el 25 de desembre, tant sols un mes després, és proposat per succeir-lo com a president de la Generalitat de Catalunya. En votació extraordinària del Parlament, va ser elegit l'1 de gener de 1934 per 56 vots a favor i 6 en blanc, amb l'abstenció de la Lliga Regionalista. Companys formà el seu primer govern el 3 de gener de 1934.

Durant l'any 1934 impulsà la polèmica Llei de contractes de conreu, que l'enfronta amb els grans propietaris i amb el Govern espanyol. El 6 d'octubre de 1934 protagonitza una sublevació contra la legalitat republicana arran de l'entrada al govern de la República de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) i proclama l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola des del balcó del Palau de la Generalitat

Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d'un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica. Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!

Lluís Companys seria empresonat amb tot el seu govern i l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 1932 suspès. El Govern català fou detingut en ple per tropes dirigides pel comandant en cap de la quarta divisió orgànica, el general Batet. Companys fou empresonat primer al vaixell Uruguay, fondejat al port de Barcelona, i després traslladat a Madrid, a on fou jutjat i condemnat, junt a tot el Govern català, a trenta anys de reclusió major. Posteriorment se'l traslladà al penal d'el Puerto de Santa María (Cadis). Aquests fets coincidiren amb la vaga general revolucionària convocada a tota Espanya i amb la insurrecció asturiana propulsada per l'UGT i la CNT a Astúries. Romangueren detinguts i empresonats fins a la victòria electoral del Front Popular a les eleccions de febrer del 1936.

Companys havia previst i organitzat la resistència contra la sublevació militar del 18 de juliol mitjançant mesures com el nomenament del capità Frederic Escofet com Comissari General d'Ordre Públic de Catalunya. Durant tota la guerra va encapçalar el Govern de Catalunya, per bé que creà una conselleria en cap en la persona de Josep Tarradellas i Joan. Va tractar de mantenir la unitat entre els partits i sindicats que el recolzaven, tot i que n'exclogué el catalanisme radical representat per Estat Català. Tanmateix, aquesta unitat va ser molt difícil per les tensions entre comunistes i socialistes agrupats en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i anarquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) recolzats aquests últims pels trotskistes del POUM, mentre que les posicions d'obediència estrictament catalana s'anaven diluint.

El costat humà de Lluís Companys el mostra el fet que, desbordat per la gran quantitat d'assassinats que es van produir a la rereguarda els dies posteriors al fallit cop d'estat (i que en certa manera ell havia facilitat, quan ordenà personalment que fos lliurat als escamots de la CNT- FAI l'arsenal d'armes de la caserna de Sant Andreu ), decidís deixar partir del port de Barcelona en vaixells estrangers a unes cinc mil persones sospitoses de poca simpatia amb el règim republicà, la seguretat dels quals no podia garantir. Una de les persones que es varen beneficiar va ser Ramon de Colubí el qual, anys després, seria el seu advocat defensor al consell de guerra.

A partir d'octubre de 1937 es van succeir els seus enfrontaments amb el Govern republicà del doctor Juan Negrin, instal·lat a Barcelona, i l'abril de 1938, després de l'ocupació de Lleida, va escriure una amarga carta al president del Govern espanyol, queixant-se de les arbitrarietats que estava cometent i de la marginació que sofria el Govern català.

El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estan a punt d'entrar a Barcelona, travessa la frontera francesa junt amb el lehendakari José Antonio Aguirre i es va exiliar a Perpinya , traslladant-se després a Paris per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat( Consell Nacional de Catalunya) . Va acabar finalment a La Baule-les-Pins (Loire-Atlantique, Bretanya), quedant-se a França malgrat el perill que corria, en un intent per no perdre el contacte amb el seu fill Lluís Companys i Micó (1911-1956), que patia una greu malaltia mental. Aquest fill havia estat fruit del seu primer matrimoni amb Mercè Micó, de la que es va divorciar per casar-se amb Carme Ballester, la seva segona i última esposa.

El 13 d'Agost de 1940 és detingut per la Gestapo per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. És portat primer a Madrid a on se li obren diligències per "ser el President de la Generalitat, Ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Després de diversos interrogatoris, és traslladat el 3 d'Octubre al Castell de Montjuic a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de forma il·legal.

Va ser afusellat a dos quarts de set de la matinada, e. 15 d'Octubre de 1940l, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuic amb només 58 anys. És l'únic president d'una nació democràtica assassinat pel feixisme, fins i tot durant la Segona Guerra Mundial. L'últim que va cridar va ser "Per Catalunya!!!".

L' Estadi OLimpic de Montjuic porta el nom de Lluís Companys en honor seu.

L'octubre de 1944 , quatre anys després de la seva mort, s'inaugura a Montevideo ( Uruguai) , la Plaça Lluís Companys, on a més s'erigeix un monument en la seva memòria. L'agrupació catalana de Convergència a l'Uruguai celebra tots els anys un acte commemoratiu en homenatge a l'expresident de la Generalitat, executat durant el franquisme.

Viquipedia

ENTENÇA

2009-10-13T12:13:00.003+02:00

tagzaniapaste
entença map
Carrer de l'esquerra del Eixample. Dedicat a Berenguer d'Entença. Auqest era el carrer Num 15 del pla Cerda.

Segons Viquipedia

Berenguer d'Entença (? - 1306) va ser un noble català del llinatge dels Entença. Fou comandant en Cap de la companyia Catalana d'Orient després que Miquel IX Paleoleg , fill de l'emperador de Binzanci, assassinés a Roger de Flor, l'anterior comandant en cap de la companyia. Al 1305 va ser nomenat Mageduc de l'Imperi Bizanti.
Va ser un dels dotze fills de Berenguer I d'Entença i la seva muller Galbors. La seva germana Saurina es va casar amb Roger de Lluria, i va ser un noble del Comptat de Ribagorça, fet pel qual ha estat considerat per uns com a català i per d'altres com a aragonès.

Lluità al costat de Federic II de Sicilia en la guerra entre sicilians i anjovins lluitant a Calabria i a Sicilia. l'Any 1297 fou nomenat governador d'Otranto.

Fou fet presoner d'en Carles, el qual l'alliberà el maig de 1299 posant en condició que en Entença no no ofendria els seus vassalls ni les seves terres durant 10 anys i el pagament de 2.000 marcs de plata (pagament que havien de realitzar Guillem d'Entença, germà, Armengol d'Urgell, Ramon de Cervera i Pere Ximeniç de Samper, a raó de 500 marcs cada un). Dit pagament no es dugué a terme, com ho demostren les reclamacions fetes per en Carles al rei Jaume.

Amb els seus almogàvers, Berenguer d'Entença va mantenir una llarga disputa des de l'any 1279 amb l'Orde del Temple del Castell de Miravet per una qüestió d'impostos que va suposar una guerra que va durar fins a la seva mort i que va castigar durament la Ribera d'Ebre.

S'incorporà a l'Companyia Catalana d'Orient, a la darrera meitat de l'any 1304, quan aquesta ja havia arribat a Constantinoble, i que havia foragitat els turcs de la península d'Anatòlia. Entença va arribar amb Bernat de Rocafort, però la seva arribada va ser molt ben rebuda per tota la host almogàver, ja que era considerat a l'alçada d'en Roger de Flor.

La incorporació d'Entença a la Companyia fou promoguda per Jaume II, el qual, igual que Frederic II de Sicília, es proposava encarrilar en profit propi l'expedició de Roger de Flor. Entença actuà com enviat d'en Jaume II. ^[1]

Quan Entença va arribar, Roger de Flor li va passar el títol de Mageduc, llavors ell va reclamar el de Kaisar de l'Imperi Bizanti. Entença va portar amb ell nou galeres a la flota almogàver. Amb aquestes galeres van arribar uns tres-cents cavallers catalans, i un miler d'almogavers.

Berenguer d'Entença és qui va passar a dirigir els almogàvers després de la mort d'en Rger de Flor, i va declarar la guerra a l'imperi d'Andrònic com a represàlia, els Almogavers, i van atacar l'Imperi arrasant tot el que van trobar en el seu camí fins a Constantinoble (Venjança Catalana). Va voler tornar a Catalunya per a aconseguir més tropes, però el van capturar. Tot i això, va ser alliberat gràcies a les gestions que va fer en Jaume II, i va tornar e 1306 a Gal.lipoli, amb més homes per a l'expedició. Però la majoria d'almogàvers ja no li donaven suport, sinó a Bernat de Rocafort, aquest li tenia molta enveja, i Entença va morir de manera suposadament accidental, a mans dels homes de Rocafort.

VILAMARI

2009-10-11T23:33:00.002+02:00

tagzaniapaste
carrer Vilamari map
Carrer del Esquerra del Eixample. Va des de la preso Model fins al Paralel. Dedicat a Bernat de Vilamari. En Principi sembla que era Bernat III de Vilamari a qui esta dedicat el carrer.

Almirall, senyor de Palau-saverdera i fill de Berenguer de Vilamarí i de Constança.

Sepulcre de Bernat de Vilamarí, a la catedral de Girona - Fototeca.cat

Succeí el seu cosí Joan de Vilamarí com a cap del llinatge i com a almirall i capità general de l'armada.
En vida de Joan, havia col·laborat en la lluita contra els turcs, a la costa d'Egipte i a Rodes. Obtingué el feu de Bosa, a Sardenya, que havia estat del dit cosí Joan (1479); més tard li fou donat en alou (1488), i adquirí, també a l'illa, la comarca d'Opia. Atacada Òtranto pels turcs, hi fou enviat en ajut de Ferran I de Nàpols (1480), i al seu servei lluità després contra Venècia (1483).
Fou nomenat formalment capità general de l'armada per a tots els regnes de la corona catalanoaragonesa (1491). Ferran II de Catalunya-Aragó l'envià a Colliure en previsió de la devolució del Rosselló (1493).
Estigué també al servei de l'Església. Actuà a Nàpols en ajut del Gran Capità (1502), i combaté contra els francesos a Calàbria. Des de Nàpols, defensà Ischia, i establí el setge de Gaeta.
El rei Ferran el Catòlic li donà el títol de comte de Capaccio (1504). En les seves naus portà el rei des de Barcelona a Itàlia (1506). Lluità novament contra els venecians, i també contra els corsaris africans, que el rebutjaren (1509), però féu possible la conquesta de Trípoli (1510). A Nàpols ajudà a posar pau en els desordres contra la inquisició. Posà les naus a disposició de la lliga formada pel rei, Venècia i el papa (1511), i Carles V el confirmà com a almirall i capità general (1516).
Es casà amb Maria de Castre-Pinós i de Salt, i després, amb Elisabet de Cardona-Anglesola i de Requesens (germana del virrei de Sicília i de Nàpols, Ramon de Cardona-Anglesola, per qui fou virrei interí de Nàpols el 1513), de la qual tingué la filla i successora, Elisabet.

TAMARIT

2009-10-08T05:51:00.003+02:00

tagzaniapaste
Carrer de la esquerra del Eixample amb tros final al districte de Sants-Montjuic. Dedicat a Francesc de Tamarit i de Rifa.

Francesc de Tamarit i de Rifà (vers el 1600 - 1653[1]), polític català, fill de Pere de Tamarit i de Salbà, fou membre del Consell de Cent i actuà sovint com a delegat del Braç Militar. Fou un dels artífex del Pacte de Ceret i participà en la Batalla de Montjuïc.
El 22 de juliol de 1638 va ser escollit diputat militar de la Generalitat, juntament amb el canonge Pau Claris com a diputat eclesiàstic i Josep Miquel Quintana com a diputat reial.
El 1639 va dirigir les tropes catalanes que van assetjar Salses, fet que va significar la reconquesta de la fortalesa que havia estat presa pels francesos uns dies abans durant la Guerra dels Trenta Anys. De retorn a Barcelona, fou acollit triomfalment pel poble.
Prengué part en les negociacions amb Bernard Du Plessis-Besançon, delegat per Armand-Jean du Plessis, el Cardenal Richelieu, i que finalment van dur al Pacte de Ceret.
El 18 de març de 1640 [2], el virrei Dalmau III de Queralt, comte de Santa Coloma, el féu empresonar a la presó de la ciutat, situada a la plaça del blat, en una torre de la muralla romana [3]per ordre del rei, sota acusacions de contrafacció per motiu dels allotjaments[4], i això ocasionà protestes violentes; el 22 de maig, davant l'actitud agressiva del poble que n'exigia l'alliberament, el virrei es veié obligat a posar-lo en llibertat juntament amb en Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra, però la revolta continuà i el 7 de juny es repetiren els avalots, coneguts com el Corpus de Sang [5] en el curs dels quals es produí la mort del virrei.
Durant la Guerra dels Segadors, dirigí la defensa en la batalla de Martorell i el 23 de gener de 1641 fou escollit com un dels 10 membres del Junta de Guerra que havia d'organitzar i dirigir la defensa de Barcelona, en la qual participà amb gran eficàcia, arengant i comandant les forces catalanes. Fou un dels principals artífexs de la victòria catalana sobre l'exèrcit espanyol de Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de los Vélez, a la Batalla de Montjuïc. Mesos després, tingué un paper destacat al front de Lleida i el juliol va deixar el càrrec de diputat -veient el caire que prenia la guerra i el paper que anava adoptant França-, sent el 1643 mestre racional de la ciutat de Barcelona.
VIQUIPEDIA

VILADOMAT

2009-10-07T17:43:00.003+02:00

tagzaniapaste
viladomat map
Esquerra del Eixample. Va des de Josep Tarradelles fins al Paralel. Dedicat a Antoni Viladomat i Manalt. Te tambe una estatua davant el Parc de la Ciutadella.

Antoni Viladomat i Manalt (Barcelona, abril de 1678-22 de gener de 1755) fou un pintor barroc català del segle XVIII. Fill del daurador Salvador Viladomat i de Francesca Manalt.

L'any 1693 s'incorpora al taller del pintor Joan Baptista Perramon, amb qui treballarà fins a obtenir, als vint-i-quatre anys, el mestratge. El 1698 decora l'església dels jesuïtes de Tarragona i el 1703 pinta la capella de Sant Pau de la Casa de la Convalescència de Barcelona. També és autor, entre moltes altres obres, del cicle de vint pintures sobre la vida de Sant Francesc d'Assís per al convent de Sant Francesc de Barcelona, avui exposades al MNAC.

Va pintar algunes de les pintures de la Capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria de Mataró: els quadres dels evangelistes, els apòstols i el Via Crucis. Fins fa poc, es pensava que era l'autor de totes les pintures i la decoració mural i de la volta d'aquesta capella: Francesc Miralpeix demostra a la seva tesi doctoral que l'atribució és incorrecta i que aquestes pintures i les del retaule es deuen a altres autors, entre ells Pere Pau Muntanya i d'altres. Igualment, se li havien atribuït les pintures de la Sala de Juntes de la Congregació dels Dolors, també a la basílica de Santa Maria, i que semblen ser de Joan Gallart en la seva totalitat.

Es troba enterrat a la capella de la Immaculada a l'església de Santa Maria del Pi a Barcelona

VIQUIPEDIA

CAMPTE D'URGELL

2009-10-06T16:45:00.005+02:00

tagzaniapaste
carrer compte Urgell map
Carrer del Compte Urgell. Esquerra del Eixample. Va des de Ronda Sant Pau fins a la Plaça Francesc Macia.
Dedicat a Jaume II d'Urgell.
JAUME II
Jaume d'Aragó i Montferrat o Jaume II d'Urgell, el Dissortat ( Balaguer 1380 - Xàtiva, 1 de juny 1433 ), comte d'Urgell (1408-1413), vescomte d'Àger, baró d'Antillón, d'Alcolea de Cinca i de Fraga. Candidat al tron de la Corona d'Aragó durant el Compromís de Casp.
Fill de Pere II d'Urgell i de Margalida de Montferrat, i hereu del seu pare al comtat d'Urgell, éssent l'últim comte d'Urgell.
Martí l'Humà el nomenà Lloctinent de Catalunya el 1407 i 1408. Coincidint amb el seu ascens a la corona comtal, i mort Martí el Jove, el rei el nomenà procurador i governador general, fet que s'interpretava com el reconeixement de la seva virtual condició d'hereu de la corona. Poc abans de la seva mort, el rei Martí l'Humà, revocà el nomenament sota pressions del bisbe de Saragossa així com de la família Urrea, i va morir sense deixar nomenat successor.
Aspirant a la successió a la mort d'aquest, no fou escollit en el Compromís de Casp, essent escollit en el seu lloc el que seria Ferran I d'Antequera. Aquest resultat provocà la revolta del comte d'Urgell que acabà amb el setge de la seva seu al castell Formós de Balaguer, on acabà rendint-se el 31 d'octubre de 1413.[1] Processat i condemnat, tots els seus béns foren confiscats i malvenuts, així com els de la família i la seva germana Elionor d'Urgell. Va ser empresonat a Castella, Terol i finalment a Xàtiva, on va morir.
VIQUIPEDIA

BAC DE RODA

2009-10-04T16:52:00.001+02:00

tagzaniapaste
BAC DE RODA map

Francesc Macià i Ambert, conegut com a Bac de Roda va ser un militar nat a Roda de Ter el 28 de maig de 1658 i mort el 2 de novembre de 1713 a Vic.

Fou un dels signataris del Pacte dels Vigatans i participà en l'aixecament a favor de Carles d'Àustria. Va lluitar en la Guerra de Successió com a cap dels Miquelets entre els anys 1703 i 1713 i fou condemnat a mort i penjat a Vic el 2 de novembre de 1713.

Fill d'Onofre Macià, del mas Macià, i d'Escolàstica Ambert, de la ciutat de Vic. Als catorze anys es va casar amb la pubilla del Ms Bac de Sant Pere de Roda (avui en dia Les Masies de Roda), agafant el cognom de la seva dona.

El 17 de maig de 1704 signà el Pacte dels Vigatans en el que s'acordà el desig de la Gran Aliança de fer un gran desembarcament de tropes prop de Barcelona. A canvi, la Companyia d'Osona, coneguda com els Vigatans i de la que Bac de Roda va formar part, havia de provocar un aixecament amb 6.000 homes que servís de cap de pont al posterior desembarcament de tropes. El dia 1 de juliol del 1705, els Vigatans varen proclamar rei a Carles III a la Plaça de Vic.

Participà com a comandant de fusellers en el Combat del Congost, sota les ordres del general Moragues, on foren derrotades les tropes borbòniques al intentar ocupar Vic.

Després del desembarcament de les tropes de l'Aliança a Barcelona i la posterior conquesta de la ciutat per part dels Austriacistes el Novembre de 1705, Bac de Roda es retirà momentàniament de la lluita. Quan les tropes borbòniques van procurar recuperar el control de Barcelona, Bac de roda va rebre l'encarregat de vigilar i defensar, al capdavant de 600 homes, la línia que dividia la ciutat del castell de Montjuïc. El 7 d'abril de 1706, les seves tropes varen trencar la trinxera borbònica aixecada al l'alçada de Santa Madrona per a inicialment aïllar Montjuïc de la ciutat.

El 1709, ja amb el grau de Coronel, va dirigir un grup de fusellers que va retenir als francesos provinents de l'Empordà.

Amb la mort de l'emperador Josep I del Sacre Imperi Romanogermànic el 17 d'abril 1711, Carles fou el nou Arxiduc. Les tropes austroalemanyes varen començar llavors un progressiu replegament.

El Vigatans van seguir aixecant partides i van continuar amb la tàctica de guerrilles, en una situació ja molt més complicada. La tropa de Bac de Roda va rebre la missió de defensar Barcelona junt amb Antoni Desvalls, Marquès de Poal. D'altra banda, el 28 d'agost del 1713, les tropes borbòniques del Duc de Bacamonte van enfilar el Congost i venceren als Vigatans: Osona era ocupada i comandada pels borbònics.

Procurant posar-se a estalvi, Bac de Roda tornà al mas Colom, casa on es crià. Però en Josep Riera de Vallfogona, antic amic seu, el delatà. Fet presoner, va ser executat a la forca el dia 2 de novembre del 1713. La seva mort originà una venjança posterior dels Austracistes en la que el Marqués de Poal atacà Berga, apressà uns 28 miquelets i, per a venjar en Bac de Roda, va fer penjar els 4 més significats.

El delator, Josep Riera, morí el 15 d'abril del 1714, entre miquelets austriacistes i tropes borbòniques. Assabentat del fet, el capità Roca del regiment austriacista el feu desenterrar i penjar a una forca com a traïdor i persona vil.

ARTCLE XUCLAT DE VIQUIPEDIA